“En el moment que denuncies, ja has fet el pas més important”

Dijous, 28 de novembre de 2019

La M. C. té 44 anys i viu a Martorelles. Durant set anys va ser víctima de la violència masclista del pare del seu únic fill. Ara, amb l’exmarit a presó, intenta viure la vida que mai ha tingut.

Què és el que va fer que et decidissis a denunciar?

Doncs ... el meu fill va ser el primer, el primer que em va dir: "Mama no puc amb aquesta vida, has de fer alguna cosa". Llavors jo li vaig dir: "si estàs al meu costat, si ets fort i ho superes .... denunciem al pare, però saps que va darrere meu i que intenta matar-me". I llavors em va dir: "Estic amb tu i sóc fort, fes-ho!". 

Aleshores vaig anar aquella tarda a denunciar. Es va ficar molt més amb mi, més fort que mai, ja va arribar a les mans i vaig anar a denunciar. Vaig denunciar però vaig retirar la denúncia quan vam anar a judici.

 

Per què?

La vaig retirar, mai més ho faria, perquè el pare del meu fill em va convèncer dient que si retirava la denúncia, ens separaríem i s'acabaria tot. Estava confosa i vaig acceptar. Et converteixes en una persona submisa ... ets una persona en una situació molt fràgil, et sents dolenta, atordida, tot et supera.

En el moment que vam anar a veure a l'advocada, ell em va dir que no es separava de mi i no va arribar a signar res. A partir d'aquest moment va ser quan va començar a haver-hi molts més maltractaments, tant psicològics com físics, i no sabia com comportar-se amb mi. O sigui, ell volia tornar a estar amb mi, però a la seva manera, volia estar amb les seves normes.

 

I doncs?

Arribats a aquest punt, el meu fill em va dir: "s'ha acabat" i va ser quan el vaig tornar a denunciar. Mentre estava a la comissaria denunciant, van haver 118 trucades de telèfon mòbil davant dels Mossos. I aquell dia sí va prosperar la denúncia fins a arribar a judici, en el qual li van posar l'ordre d'allunyament i a mi la protecció dels Mossos.

 

Què passa a partir d'aquest moment?

La primera denúncia, és molt dur, però cal fer-la! Però gràcies a Déu, les agents de Mossos d'Esquadra em van atendre molt bé, millor impossible. Estic molt contenta d'haver denunciat, ho faria mil vegades.

 

Hauries estat capaç sense l'ajuda del teu fill?

No sé on hagués estat avui, si hagués estat aquí, o no hagués estat aquí; perquè el meu fill és el que em va acabar de convèncer de donar el pas fins al final.

 

Com et va afectar el maltractament?

Ell feia que em allunyés de la meva família, dels meus amics ... I que només visqués per a ell, en el seu món, perquè a ell no li faltés de res. El meu fill i jo no érem res.

 

Què creus que una dona que ha patit i/o pateix maltractament necessitaria saber?

La informació, que la tenim molt a mà i molt bona. Però mai pensem que hi és. Hi ha molt suport psicològic, hi ha molt suport de tot tipus, perquè a tot arreu t'ajuden. Quan vaig anar a l'Institut Català de les Dones (ICD) la primera vegada, hi havia un cordill amb pinces i papers (amb cites), i el vaig començar a llegir i vaig pensar: sóc violència de gènere. Em vaig fer a la idea perquè al principi m'ho negava a mi mateixa. Reconèixer-ho va ajudar a posar-me en el camí i agafar les regnes de la meva vida. Perquè tota dona pot fer-ho, i més amb els ajuts que hi ha.

Hi ha molts punts, institucions, assistents socials, advocats, .... i sobretot família i amics. Tu no ets una cosa rara, com et penses que ets, ets una persona i una persona forta, perquè quan denúncies ja has fet el més important.

 

"Ara visc! Abans estava enterrada en vida"

 

Què ha suposat per a tu a nivell de qualitat de vida haver fet aquest pas?

Ara visc! Abans estava enterrada en vida. Ara tinc una vida, tinc una il•lusió, tinc un perquè viure, tinc un fill meravellós. Abans no em sentia valorada. Et sents una merda, no tens ganes vestir-te, no tens ganes de arreglar-te.. de res. Només veus casa-treball, i treball-casa...

 

Què li diries a les dones que opinen que no hi ha prou recursos per atendre les víctimes de la violència masclista?

Els diria que si et mous, ets sincera i honesta, tens recursos. Ara si et quedes en una cantonada asseguda amb els braços creuats, no venen a tu. T'has de moure.

Has de buscar el teu camí. Estàs perduda en un camí incert i has de trobar el teu camí. Però des del meu punt de vista, he tingut molta sort amb la gent que m'ha donat suport i ajudat. Sempre he anat amb el cap ben alt explicant la veritat.

 

Com t'has sentit tractada i atesa pels agents de protecció?

Hi ha agents de Mossos als que tinc un afecte increïble. Per a mi són una gent grandíssima! Vaig tenir protecció de Mossos molt exhaustiva, cada nit venien a casa meva, cada matí a la botiga ... han estat encantadors.

 

I en aquest punt, on et trobes? El teu exmarit està a la presó?

No et pots plantejar res perquè el que hagi d'arribar, arribarà. La por torna a aparèixer. O sigui, això està claríssim, però t'acostumes una mica a viure amb aquesta por. Quan tu saps que ell està fora de la presó, estàs pendent de tot. Estàs en alerta, sempre intento anar acompanyada de gent. Intento no anar sola.

Ara sí que vaig sola. Em sembla mentida anar sola pel carrer. Es pot anar sola però jo sé que quan ell surti de la presó no podré tornar a anar sola, he d'anar amb amigues ... He d'anar amb veïns, amb gent ... Ja no torno a ser la mateixa que era i no tornaré a ser-ho. 

A més a la televisió tot el dia surt el mateix: Una altra més, una altra més, una altra ! Penses que pots ser tu la següent però encara amb aquesta por, no et pots arriscar a no sortir.

Al principi em vaig tancar en mi mateixa. Si no hi havia pa, no hi havia pa i no menjàvem. I amb aquesta por, no arribes enlloc. Em vaig canviar de població, vaig venir aquí a Martorelles, i millor impossible. Però per molt lluny que marxi, ell pot aparèixer quan vulgui.

Quan saps que ell té nou mesos de presó, això ho tens de tranquil•litat, de felicitat. Quan surti ... una altra vegada cal estar alerta. Si torna a incomplir ordre d'allunyament, tornes a denunciar i tornes a començar.

 

Amb la informació de què disposem i els testimonis de víctimes, què identifiques que li passa a una dona que pateix maltractament?

Tu no te n'adones, en aquest moment que estàs submergida en la relació. No te n'adones del que t'estan fent. Jo he estat víctima de violència de gènere molts anys, però no t'adones que ets víctima fins que alguna cosa et desperta

Al principi no vaig voler fer-me la idea, dius: "no, jo vull ser normal, jo no vull ser una dona maltractada”. És molt dur, t’has de conscienciar que pateixes la violència gènere si no hi ha consciència no pots fer res. "Sí que ho sóc, he de lluitar!”.. Perquè m'ha tocat i és el que hi ha. Si hagués sabut que ell era així, ja no m'hagués casat.

Als 14 anys vaig començar amb ell, als 20 ens vam casar i, clar, ell no era ni de bon tros així. Va anar convertint-se a poc a poc, i amb el consum d'alcohol va ser quan va empitjorar tot. L'alcohol ha estat el que l'ha anat portant on està. El que passa és que el seu fill i jo vam intentar per tots els mitjans treure’l de l'alcohol.

 

En algun moment et vas sentir forçada a denunciar sense sentir-te preparada?

A mi mai m'han forçat (a denunciar) ... .ni jutjat. En cap moment m'han forçat a res. A l'inrevés. Em deien: Pensa-t'ho bé, tu mateixa, tu ets la que té l'última decisió.

Però jo convido a totes les dones que se sentin maltractades, que ho facin, que facin el pas que no estaràs pitjor del que estàs ara. Cal agafar un camí millor perquè en aquesta vida no hem vingut per patir d'aquesta manera, la vida comporta patiment, però no has de patir una violència de gènere.

Vaig ser atesa per serveis de psicologia, que em van ajudar, i van acompanyar en el meu procés, gens senzill. Passes per moltes etapes, de culpa, de frustració, de pena, d'incertesa: "què serà de la meva vida ara?". Penses: "Jo no sóc la responsable que ell begués, m’insultés, m’agredís ... sóc jo la culpable de no saber portar aquesta relació familiar? Arribes a estar tan confosa que et responsabilitzes de tot.

 

Com es va assabentar la teva família?

En el meu cas, la meva mare s'assabenta als tres mesos de separar-me. Els primers a assabentar-se van ser la meva germana i el meu germà. Va arribar el Nadal: “On és J?” em preguntaven. Jo els deia, qualsevol excusa, "J. no es troba bé ...” Fins que a la fi la meva germana li va dir a la meva mare que m'havia separat i la meva mare em va dir que s'alegrava, que tant de bo hagués estat abans. Ella s'adonava que ell em separava de la meva família, però respectava la meva relació i no em deia res.

Per a mi també va ser molt gran, i quan et comencen a cridar als amics dient-me: "No estàs sola, estem tu!".

També és una qüestió de temps, i de com ho enfoques. Hi ha moments que et dius: “¿podré assimilar tot el que m'està passant?” Han passat tres anys i, tot i així, no acabes d'assimilar la situació. I quan ja saps que el condemnen a la presó, d'una banda dius: "em fa pena, és el pare meu fill" però per un altra dius: "no he estat jo, ha estat ell qui s'ha ficat a la presó, per incomplir les ordres de protecció, i altres coses més greus ".

Tot això per 10 trencaments de condemna i ara mateix està a la presó per 8 trencaments, dos pendents de jutjar, tres pendents de jutjar per trencaments amb reincidència, tot un drama.

Quan em vaig assabentar que entrava a la presó no em vaig posar contenta ni molt menys. Mai he volgut res dolent per a ell, només volia que ens deixés viure la nostra vida, que deixés viure al seu fill, que prengués el seu camí i nosaltres el nostre.

 

Com ha viscut el teu fill tot aquest procés?

El meu fill va ser i és molt fort, tot i que ho ha passat tan malament ... el meu fill no volia veure el seu pare, li tenia por, fòbia ... El meu fill no veia un pare, veia un ogre i sortia corrent pel carrer. Anava amb una caputxa tapat entre els cotxes per no veure’l. Veia al seu pare veia com un monstre.

Un cop separats, cal complir les mesures judicials de visites. I com a mare, sobre li has de dir: "has d'anar a el punt de trobada”, i ell et diu:" que jo no vaig a veure a aquesta persona”. Llavors jo li deia que era el seu pare i el tenia a veure. "Vulguis o no vulguis" (així ho va establir el jutge).

A la primera trobada, una de les coses que més por li va ferés quan em va dir a mi: "Al teu fill el mato i tu no el tindràs!". Et sents culpable per tot el que el teu fill ha passat, el maltractament psicològic al què ha estat exposat i que sigui el teu fill el que t'ajudi a prendre la decisió ...

 

Com podies conciliar la vida laboral i econòmica?

No podia. És molt difícil poder subsistir econòmicament si havies d'estar les 24 hores en alerta havent d'atendre i protegir el meu fill i a mi mateixa. Vam haver de sortir del pas amb la precarietat econòmica, perquè no era compatible compaginar la situació de risc amb la feina.

 Una cosa vital que vull dir és que cal denunciar i els fills no poden viure amb el maltractador ni amb el maltractament. Mira si estàs ofuscada que en la meva primera denúncia, em van preguntar si el pare maltractava al meu fill i si demanava ordre de protecció per a ell. La primera resposta va ser que no. Per sort, vaig reparar l'error i a la segona denúncia sí vam obtenir l'ordre de protecció per al meu fill.

 

"Si ets dona i pateixes violència masclista, demana ajuda. No estem soles"

 

Què suposa per a tu i el teu fill cada judici?

Quan tinc un judici no necessito veure un expedient, perquè jo sé en tot moment el que em va dir, el que no em va dir, en el lloc i l'hora ... Perquè això no s'esborra de la memòria mai, amb els seus 10 trencament de condemna, des de l'1 fins al 10 et dic tots els detalls en relació al que va passar en cada moment. Sempre he anat amb la veritat per davant. És fonamental.

 

Has dit diverses vegades que cal anar amb la veritat per davant ¿Què vols dir amb això?

En tot moment, quan denúncies qui t'atén ha de tenir clar el que t'ha passat.

Tu aquí ja tens un advocat d'ofici. Quan vas a fer una denúncia de violència de gènere al teu advocat, explica-li tot ben explicat, sense guardar-te res, perquè puguin formular una denúncia en condicions, no a mitges. Perquè si no hi ha denúncies amb el contingut ben descrit, es queda la denúncia a mitges, no hi ha prou elements perquè aquella persona la privin de llibertat per una cosa que cal provar. Estàs com al principi. Tot el que m'ha passat ho tinc clavat a l'ànima.

 

Què creus que és important que sàpiguen les dones quan van a denunciar?

La dona està pressionada. En aquest moment no arribes a un lloc desconegut, amb policies, amb tot un sistema ... Les primeres denúncies són molt dures. La primera vegada que tu denúncies has d'intentar estar el més serena possible. Ells et pregunten coses que potser t’incomodin, ells no saben el que ha passat, necessiten que ho expliquis bé, amb detalls i proves. Ells et volen ajudar i necessiten tota la teva informació.

 

Què li diries a una dona que potser està dubtant, si denunciar o no?

Que és fonamental que denunciï, que no es guardi res a la màniga, que digui tota la veritat i que es deixi ajudar. Que no és vida el que li està passant. Les dones no hem nascut per ser titelles. ¡Denuncieu! No s'ha de tenir por, cal ser forta, comptar amb suports és important, i tot passa.

 

Creus que no hi ha prou informació?

Crec que el més complicat és identificar-te com a dona maltractada pel que et dic, perquè ells et tornen submisa.

Abans de fer aquest pas tan gran, ja sabia que si donava el pas em quedava sense pis i només em quedava el meu fill. Em consolava pensar que em quedava felicitat de no viure amb una persona maltractadora.

Estar amb una persona maltractadora és molt difícil. És molt difícil perquè mai saps per on sortirà. Igual et menja a petons, com et colpeja a insults, i pallisses. Et confon tant ... Igual sembla la persona que més t’estima del món, que et porta roses, que et sedueix ... I després d'altra banda, t'està colpejant.

Et fa xantatge amb frases com: "Si em deixes, em treuré la vida". Anava a la cuina i sortia amb ganivets: "Em tallo les venes! Em deixaràs? me les tallo ara mateix!".

Demanar ajuda no és un signe de debilitat, tot el contrari. És una fortalesa i una responsabilitat amb una mateixa i amb els nostres fills. Només dir que, si ets dona i et trobes en situació de violència de gènere, demana ajuda. No estem soles! Compta amb mi.

Darrera actualització: 3.01.2020 | 11:06