“Trobar un espai en el que competeixen entre iguals els dona vida”

Dimarts, 4 de juliol de 2023
  • Meritxell Cuní (Martorelles, 1987) és una de les dues entrenadores de la selecció espanyola de bàsquet femení unificat que ha guanyat l’or als World Games dels Special Olympics de Berlin 2023. Parlem amb ella de com ha estat aquesta experiència.  

Primer de tot, pots explicar la modalitat de bàsquet femení unificat en què consisteix?
És una modalitat on sis jugadores tenen una discapacitat i quatre que no.

Quines modalitats hi ha més?
En aquests jocs hi havia masculina i femenina només Specials, mixte Specials (nois i noies) i unificats masculins i femenins.

Amb quines sensacions arribeu de Berlin?
Amb la sensació d’haver viscut una experiència molt gran. Estic relacionada amb el món de l’educació especial i també he jugat a bàsquet des de petita fins fa dos anys a competicions altes. Aleshores el fet d’ajuntar les meves dues passions fa que sigui una gran experiència. Són els mundials, que se celebren cada quatre anys, i l’organització era “a lo grande”. El pressupost que s’han deixat a Berlin ha estat enorme. 

Havies estat abans en uns Jocs?
No, només als Campionats de Catalunya que es van fer aquest any a Balaguer, només de bàsquet, on hi havia tots els equips de Catalunya que estan associats a la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat intel·lectual (ACELL). La federació espanyola el que fa és, a partir de les associacions de cada comunitat, atorga els esports a cada territori i participa en aquests mundials. 

Com arribes a aquest món?
Sóc mestra d’educació especial a l’Escola EE Can Vila de Mollet però el contacte m’arriba pel món del bàsquet. Jo estava d’entrenadora al SESE, un equip de Barcelona, que té un equip d’Specials que el porta el delegat de bàsquet d’ACELL. Ell aquest any no hi podia anar i m’ho va proposar. Com que sabia que jo estava relacionada amb aquest món, un alumne meu juga amb ell, m’ho va oferir. 

Com vas reaccionar?
Bé, des del primer moment vaig dir que sí. Al principi em van oferir anar-hi com a jugadora però al final van intentar que les quatre jugadores unificades tinguessin una edat semblant a les specials que era uns 25 anys. 

Hi ha fase de classificació per aquests jocs?
No, la Federació Espanyola obre certes places i la Federació Internacional indica en quins esports poden participar. I segons les acreditacions que tenen les comunitats autònomes es distribueixen aquests esports. Cada any varien. Aquest any a Catalunya li han donat bàsquet unificat femení, atletisme, bàdminton... Madrid tenia futbol, etc. No es busquen els millors esportistes sinó que tothom pugui accedir-hi. Abans de la competició jugues uns partits i hi ha observadors que avaluen l’equip. Aleshores t’agrupen pel nivell del teu equip. Realment veure nois que potser mai podrien accedir a això és gratificant. 

 

"Del món de la discapacitat poca difusió es fa"


És que són uns Jocs Olímpìcs...
Sí sí, l’obertura la vam fer a l’Olimpia Park de Berlin amb tota la cerimònia d’inauguració amb espectacle de llum, foc... Molts països participants. 

És difícil trobar informació sobre els Jocs més enllà del web de l’organització. 
Aquest és l’altre problema, que del món de la discapacitat poca difusió es fa. Sí que les xarxes socials i la web de l’organització feien molta difusió però Special Olympics Espanya el que feia és repiular el que publicàvem la gent que estàvem allà. Perquè evidentment a nivell periodístic poca cosa. Toyota, que és el patrocinador oficial, li ha fet el seguiment mediàtic a una de les nostres jugadores i i emetrà un reportatge d’una hora de com es viuen aquests jocs a la seva web. Teledeporte sí que va fer la cerimònia d’obertura i anava cobrint alguna cosa però aquests esdeveniments no mouen diners i no interessa. 
Fa poc ACELL va organitzar els Special Olympics Granollers on hi han participat 1.500 esportistes, d’11 comunitats autònomes i 10 països i poc ressò ha tingut. 
Jo mateixa, com a mestra a Can Vila, he tingut reunions amb la gent d’ACELL per buscar col·laboracions perquè en el món de la discapacitat tot és un càrrec extra. I aquestes associacions ajuden a aquests nois i noies puguin tenir un món fora de l’escola, perquè el seu món és molt petit. No deixen de ser persones dependents i fora de família-escola poca més obertura tenen. 

Amb quin record et quedes d’aquests dies?
Amb la unió que s’ha fet amb tot l’equip, les deu. Les jugadores unificades s’han integrat molt bé i s’ha fet un grup molt igual. La cohesió que s’ha fet, veient altres equips unificats, ha estat real. I aquestes experiències fan que valoris que el tema de l’educació especial també pot entrar dins l’ordinari. És el gran desconegut i a vegades el rebutgem, però s’ha fet un bon equip i tots els observadors ens venien a felicitar per com jugava l’equip i només havíem fet dos entrenaments. 
Poder participar i veure-ho des de dins és una experiència única encara que no hi hagi diners pel mig ni coses d’aquestes. 

Quin ambient hi havia a Berlin?
Allà sí que hi havia més premsa i pel carrer trobaves molta informació sobre els Jocs Les instal·lacions eren excel·lents, la inauguració la va fer el Canceller alemany i el padrí dels Jocs va ser el Dirk Nowitzky. A nivell d’altres països, Corea anava amb la seva televisió per exemple. 
Una cosa bona també és que Special Olympics té un programa de salut pels esportistes i aprofiten els Jocs per fer revisions de vista, oïda o alimentació gratuïtes. Si necessiten unes ulleres o uns audiòfons els hi fan també...

 

"Tenen una manera de veure la vida molt diferent a la nostra. Són feliços a la seva manera i amb molt poc es conformen"


 
Com ajuda l’esport a aquesta gent?
Canvia la sortida que tenen perquè realment la seva part social és molt limitada. Al final els recursos i tot això és molt difícil. Entrem en temes de competitivitat quan poden entrar al món ordinari. A l’escola em trobo amb nois que comencen en un club de futbol i a la que comencen a tenir més edat i competeixen els exclouen. Aleshores, han rebut molts rebutjos i trobar l’espai on ells ajuntar-se i sentir-se entre iguals i poder competir tenint les mateixes oportunitats els hi dona molta vida. Es relacionen, coneixen molta gent,.. Igual que ens ajuda a nosaltres, imagina a ells que tenen una vida més limitada.
 
Quants equips hi ha de discapacitats al Baix Vallès?
De bàsquet, el Vila de Montornès i l’Associació Triple de Parets. És poc però al final l’educació especial tot són diners. Si volen que faci natació la família ha de pagar un monitor de natació i un altre de suport. 
Crec que falta conèixer més tot aquest món i que pot sumar molt a la societat. 

Com?
Doncs veient la manera que tenen de veure la vida que és molt diferent a la nostra. Són feliços a la seva manera i amb molt poc es conformen. Ells poden sumar molt a la societat però al final no interessa i és un món desconegut. I això fa que la gent tendeixi a girar massa el cap o a mirar-se malament aquella persona.
 
Encara?
Just ara a l’escola vam fer una trobada de pares i un deia que anava amb el seu fill autista al parc i havia d’escoltar comentaris desafortunats de “deixa aquest nen que és un maleducat i no et vol saludar”. I tot això ho van rebent. Si es conegués més podrien parlar més obertament i seria tot més acceptat. 

Has arribat a jugar a Lliga 2...
Sí, sempre he jugat a bàsquet. Vaig començar a l’Escola Sant Gervasi i he passat pel Caldes, Sarrià, Sant Adrià, Cerdanyola, Mataró. Sempre a Copa Catalunya excepte un any a Lliga 2. Em quedo amb tota la gent que he conegut en els diferents equips. Vaig deixar-ho l’any passat, als 35 anys ja tocava.

Quin espai de Martorelles t’agrada més?
Sóc molt de la Font de la Mercè perquè surto a córrer, les pujades més grans les faig caminant (riu). És un espai que tens natura, bosc, no m’agrada córrer per asfalt. Vaig sovint al Castell de Sant Miquel també. 

Darrera actualització: 4.07.2023 | 11:48