"S’ha de creure en mentides per tenir fe i tirar endavant"

Presentes el primer disc en solitari, “La fuerza irresistible”. Quina és la força irresistible per tu?

L’amor sens dubte. L’amor és el que ens mou a tots i ens fa ser bona gent perquè som una espècie bastant lamentable. Si busques a la viquipèdia ‘La fuerza irresistible’ et sortirà una paradoxa clàssica que diu: “Què passaria si una força irresistible o imparable xoqués contra un objecte inamovible?”. És una contradicció perquè en aquest univers no pot haver-hi una força irresistible  ni un objecte inamovible. Per tant, és un impossible. I a mi m’agradava posar-li el nom d’un impossible al disc perquè parla d’esperança i per tenir-ne avui dia has de tenir molta fe. 

Crec que en la única cosa que podem creure és en l’amor, una cosa que tenim a dins i que, de tant en tant, surt i ens fa multiplicar-nos i ser millors. Però bé, en general no tinc massa esperança jo... però tinc la responsabilitat de vendre esperança, com a mínim, com a responsabilitat artística. Què vull transmetre jo quan faci art? Esperança. 

Series tu l’objecte inamovible?

Jo no seria res en general. Em fascina la idea perquè és com dir: “Ja et pot passar el que sigui que d’aquí no em mouen”. A mi el que em passa és que no tinc molta fe en la humanitat, poso la tele i em deprimeixo. M’afecta molt veure que tot està corrupte i com ens prenen el pèl a tots.  Tampoc crec en mi mateix eh, vull dir que no sóc la persona més bona del món. No crec gaire en l’ésser humà però clar, jo sóc un ésser humà i he de viure en aquest món, doncs almenys m’he de muntar una “peli”. Encara que sigui mentida, durant un temps i fins que em mori. Potser a la propera vida sóc una formiga o un gos però ara mateix m’ha tocat ser humà i crec que s’ha de creure en mentides per tenir fe, per tirar endavant i fer coses boniques. 

"No tinc massa esperança, però tinc la responsabilitat de vendre-la" 

Aquesta cançó diu “No te mueras nunca antes que yo”... Et fa por aquesta idea? 

Aquesta és una manera molt bonica de dir t’estimo però no és una cançó d’amor. En el context de la cançó parla de perdre l’ànima, l’esperit, el soul. És a dir, traieu-m’ho tot: la bici, la casa, la roba... tot menys a ella, que vindria a ser l’ànima o el soul. És que clar aquí ànima sona molt malament però dius soul en anglès i s’entén molt més en el context. La música soul és música d’ànima, d’esperit. En el meu cas, el dia que perdi el soul estic acabat perquè el dia que perdi aquestes ganes de tirar endavant contra “viento y marea” que tinc, doncs l’Óscar D’Aniello s’haurà acabat. 

Què vol expressar Delafé amb aquest disc?

És un disc que mira la llum des de la foscor. Però mira cap a l’esperança. Jo crec que el que diu, a vegades en forma de “colleja”, parla de no rendir-se, de no més llàgrimes... Tot això essent molt conscient de que això no ‘mola’ gaire. Quan vaig fer ‘En la luz de la mañana’ fa deu anys era un disc que parlava d’altres coses. Hi havia hagut un canvi de govern i un aire de positivisme, la gent es comprava pisos, etc... però després tots aquests estan desnonats, no hi ha un duro, ens han enganyat per totes bandes. Aleshores, segueixo una mica amb el meu esperit, fent lletres que generin moviment i que generin un cert positivisme però no tant naíf ara mateix. Tal com ho sento ara mateix és des d’un punt una mica cremat. 

Per quin públic fas cançons?

Primer de tot per mi. El primer que rep el missatge sóc jo... No és que jo faci una cançó per donar un missatge a algú, sinó per rebre’l i creure-me’l perquè tinc tendències negatives i crec que és bo. De fet, els psicòlegs sempre m’ho han dit, quan he fet coses com tai-chi et donen una mena de mantra que t’has de repetir cada dia quan et lleves perquè es veu que les neurones ho “pillen”. Aleshores, jo faig cançons que no paren de dir tota l’estona el mateix però a “lo bestia”. 

És una auto-teràpia per tu?

Totalment, per no sucumbir. Per tant, primerament les faig per mi les cançons. Per passar-m’ho bé, per rimar, jugar amb les paraules... i després, amb sort, arriben a l’espectador perquè gravo un disc. 

Quina música fas?

Es podria dir que faig música negra mediterrània perquè el meu esperit és molt negre. D’on jo bec, tot i que té un punt pop, és d’escoltar Marvin Gaye, Stevie Wonder, Otis Redding... la música soul en general, i quan dic soul també pot ser reggae. Tot i que jo sóc molt pop, el que més escolto per desgràcia és més pop, més melancolia. He tingut èpoques molt negroides a la meva vida, quan vivia a Londres, i d’allà ha sorgit tota això. Delafé surt de la música negra. 

Aquí la gent és a vegades una mica cínica i et diuen: “Ah, això és música d’autoajuda”, i jo els hi dic: “Tu escolta la música soul, és l’autoajuda per antonomàsia”. Però el que passa que aquí som tan cínics que no ho entenem. També crec molt en el fontman, en estar en forma i ballar... Jo no sóc negre, ni canto ni ballo com un negre, però intento traslladar-ho també als directes. 

Home, al videoclip de ‘Lo más bonito del mundo’ no balles malament...

Sí bé, comparat amb la mitjana dels catalans sóc una meravella però ves a Londres o Nova York i tothom balla molt bé. Els catalans tenim un sentit del ridícul que al•lucines, tenim un rotllo de ballar i criticar al proïsme, i de no ballar i ‘rajar’ que al•lucines...

És un complex això?

I tant, és un complex d’inferioritat de la vida. No tothom, però la majoria prefereix escoltar música que es riu d’altres, no sincera. 

"Es podria dir que faig una música negra mediterrània" 

El disc té onze cançons gravades a l'estudi de Paco Loco al Puerto de Santa María. Quin so buscava?

No buscava gaire so. Amb el Paco ja he gravat dos discos amb Mishima i aquest era el tercer amb Delafé. El so de Paco Loco és analògic, que això ja ho vaig tenir a l’anterior disc. Buscava que el Paco, arrangés “sintes” que eren de plug-in barat. A vegades les maquetes les tenim molt viciades i aleshores vas al Paco que les escolta de zero i té una idea ... i la majoria de cops aquesta idea és molt bona. Buscàvem substituir sons per sons “xulos”, una mica l’arranjament màgic del Paco i gravar unes preses de veus guapes perquè ell té molts micròfons antics i a mi m’agafa molta inseguretat quan estic gravant la veu i el Paco m’aconsella i em dóna confiança.  

L’has mesclat però a l’estudi del guanyador d’un Grammy, Tim Latham, a Nova York que ha gravat amb artistes de la talla de Black Eyed Peas o Lou Reed. Com ha estat treballar amb ell? 

Mol fàcil. Em feia molta por perquè pensava, que això és també molt d’aquí crec, que ell ens tractaria com uns passerells i que ho faria ràpid i corrent... “dame la pasta y me voy”. Això és el que pensa un desconfiat i no és així. Ens ha fet mil retocs i amb molta millor cara que molta gent d’aquí que no és ni la meitat que el Tim. 

Ell em deia: “Porto 30 anys treballant d’això i sé el que és l’esperit que es posa en un disc i coneixent-te sé que et deixes la vida en cada disc. Jo estic aquí perquè el teu somni es faci realitat i fins que jo no vegi que estàs satisfet del tot no em veig amb cor de cobrar-te un ‘pastizal’ que sé que és un esforç per tu que no ets la Britney Spears”.

Nosaltres vam mesclar el disc abans d’anar a Nova York, allà i el vam seguir mesclant després fins i tot. Perquè arribes a casa i ho escoltes en el teu altaveu de referència, que no és com el d’allà, i comences a tenir dubtes. Aleshores fèiem un skype amb en Tim i ho arranjàvem. A Estats Units hi ha un showbusiness muntat amb la música en el que es pot viure molt bé si ets molt competent. Ell em deia: “Jo he de ser molt competent, jo no puc entregar-te una merda de disc i que posi Tim Latham, a mi no m’interessa”. És un altre món. És bastant flipant veure aquest món de prop, després tornes a casa i tot segueix igual. 

Aquest disc és un dels discos que més m’ha costat fer perquè vaig començar amb una idea, que era que l’Helena (Las flores azules) estava amb mi i a mig disc em va dir que ella no volia seguir. Aleshores va ser com dir: “Òstia, ara he de fer el disc jo sol” i ha estat un patiment. La gent del meu voltant també ho ha patit però, al final crec que ha quedat molt bé i estic molt content. 

Ja que has tret el tema. El disc acaba amb Essaouira un tema més marca de la casa, on hi intervé Helena Miquel (també intervé a Días y días) ... 

Són temes que ja estaven fets. No estaven gravats però sí estaven fets i, de fet, vaig haver de descartar varis temes que cantava només l’Helena. Tenia clar que volia col•laboracions al disc però no cançons cantades íntegrament per un altre artista. En el cas de l’Helena, abans tenia sentit que cantés una ella sola però no ara. Aleshores últimament estava acostumat a fer cançons per l’Helena i sabia que ella després la cantaria perfecta però jo no, cantar no és lo meu. 

L’Helena ja m’havia dit que volia deixar el grup però tot i així va venir a la primera tongada de gravacions a Cadis. Ella va estar d’acord en gravar un parell de temes allà i incloure’ls en el disc. 

Ha estat molt traumàtica la marxa de Miquel?

Va ser trist. Un any i mig abans ja em va comunicar que volia deixar-ho però la vaig convèncer. Aquest cop ni m’ho va dir. Va venir a casa un dia, li vaig veure la cara i li vaig dir: “Què, deixes el grup no?”. En aquell moment no li vaig dir res, jo ja sabia que ho tenia clar i meditat. Si anteriorment ja volia deixar-ho i ara m’ho tornava dir volia dir que ja estava cansada, que tenia altres coses al cap i que volia dedicar-se a la interpretació. Va ser trist perquè és una persona que ha estat molt important a la meva vida. Ha estat la meva novia, la meva dona, després la meva amiga , m’ha ajudat molt quan va morir el meu pare… i d’altra banda, hem compartit 400 concerts junts. Em quedava coix. 

Em vaig acollonir, però si no ho fas en una situació així és que ets un inconscient. És el moment en el que has de començar a buscar plans B. De cop has de solucionar molts problemes. 

En quin moment se t’encén la bombeta?

No és un moment concret. T’asseus i et preguntes si vols seguir, amb el mateix nom… etc. Comences a treballar en mode “prueba-error” i saber on em trobo a gust. El Dani (Acedo) i la meva parella també m’han ajudat molt… 

Quant has tardat en fer el disc?

En total dos anys treballant bastant. Però últimament vaig més lent a l’escriure. Em costa més tenir clar el que vull dir, ja porto 70 cançons. I ara ja he de començar a escriure el proper disc. 

D’on surten idees com les del videoclip de Lo más bonito del mundo? (Veure'l)

De la desesperació. De delegar feina, que la gent la faci, que tinguis cinc dies per entregar un videoclip i puguis fer una cosa barata i fàcil de muntar. 

Doncs no t’ha quedat malament...

Hi ha una línia molt fina que delimita la genialitat, que tampoc crec que sigui genial, del ridícul absolut. Apostem fort perquè aguantar tres minuts i mig d’un plànol-seqüència és molt complicat. Em van dir: “O entregues el videoclip en cinc dies a la Warner o el disc surt més tard”. I clar, jo ja tenia concerts tancats. Aleshores, el videoclip és molt d’estar per casa, molta improvisació. És com una obra de teatre del “cole”.

El proper 27 de maig el veurem a Martorelles. Què podem esperar d’aquest concert?

Un concert que quan acabis de veure’l creguis que estaves al lloc adequat aquella nit. És important que valgui la pena anar-hi. Esperem que sigui un concert que la gent balli, que inspiri a la gent i que entre tots fem un concert “guai”, públic inclòs. 

"Espero que sigui un concert on la gent balli i s'inspiri" 
 

Què suposa per tu ser el cap de cartell d’un festival emergent com el Brunzit?

Em fa il•lusió tocar, que està difícil avui dia, i a sobre a prop de casa. També perquè tinc una relació amb el Victor (Torremocha) bastant bonica. El festival el fem tots. Aleshores, perquè sigui un bon festival hem de tocar tots bé i mola més. 

Què et sembla que un poble petit com Martorelles aposti per un festival com aquest?

Un festival comença a ser important a partir de la quarta o la cinquena edició. És on costa arribar. M’encantaria d’aquí quatre anys quan presenti el nou disc, si el faig, estar al festival. Ara mateix molts ànims, crec que és molt complicat fer un festival. Molt esforç i poc reconeixement. És un moment complicat per festivals petits però a veure si troben un bon sponsor de cara al futur i es converteix en quelcom important. 

On podem trobar el teu disc?

A banda del Emule i dels torrents... (riu), a totes les plataformes digitals legals, a l’Spotify i, per descomptat, a les botigues de discos.