"Festivals com el Brunzit són la mostra que la música està viva"

Joan Pons (El petit de Cal Eril) és un músic i cantant de Guissona (La Segarra). Al Festival Brunzit del proper 12 de maig presenta el disc triangular “Δ”, produït, enregistrat i plantejat com una trilogia d’EP’s on es troben el folk-rock i la psicodèlia.

Per què has plantejat així el teu tercer i últim treball?

Perquè sempre intentem buscar un nou sistema o fórmula per no repetir. De fet, el treball està enregistrat en paral·lel a la gira anterior de “La força”. 

Com t’ho has fet després de la gira de “La força” amb 90 concerts?

Com deia, l’hem fet en paral·lel a la gira i per això ho vam fer en tres parts. Era molt difícil tancar-nos durant 10 o 15 dies per “gravar”... En canvi, organitzar tongades de tres dies entre concerts sí que va ser possible. Alguns dies era una mica caòtic però ja ens interessava copsar l’energia dels directes a l’enregistrament. 

Les tres parts del disc s’han enregistrat a tres estudis diferents. Per què?

El fet de fer-ho en tres parts diferents ens permetia pensar en tres estudis diferents. I com que sempre estic fent llistes de llocs on m’agradaria “gravar”, aquest disc em va semblar que seria una bona oportunitat per intentar-ho. Alhora hem pogut fer aquest experiment i veure si això tenia una unitat única o es veia molt dispar. 

Entre aquests estudis hi figura el Figure 8 de Brooklyn (Nova York). Com ha estat l’experiència? 

Dels tres, és l’únic estudi professional on hem enregistrat. Més enllà de l’estudi, l’experiència ha estat interessant pel fet que tots cinc estàvem fora del nostre hàbitat habitual. A més a més, a Nova York, on cada dia anàvem a veure un concert, museus... Això feia que el nostre estat mental fos diferent al que tenim aquí a casa. Trobo que és interessant a l’hora de plantejar-se qualsevol cosa creativa: el no estar habituat et fa prendre decisions diferents i això ha estat la part més interessant. 

Les altres parts les hem “gravat” a Sant Feliu de Pallerols, a prop d’Olot, en una casa de palla, un espai molt interessant a nivell sonor. Sempre que he entrat en una casa de palla he tingut la sensació difícil d’explicar però si hi entreu mai sabreu el que vull dir.  

I la segona part la vam “gravar” a Guissona, a l’estudi del teatre i és on hem enregistrat altres discs. Però mai havíem estat tots cinc allà i va ser molt divertit. 

"El Brunzit és ideal per a la gent que li interessi descobrir grups"

Acompanyes els EP’s amb tres videoclips entrellaçats en una mateixa història. Com va sorgir la idea?

Després d’un concert de “La força” a Vilafranca vam estar xerrant de cinema amb l’equip que sempre ens fan els audiovisuals que són el Marc Cuscó, el Marc Roca i el propi Artur Tort que toca els teclats.  I xerrant, vam pensar de fer uns videoclips que fossin molt narratius i que, més enllà d’estar lligats a la lletra, estiguessin lligats a l’univers de l’Eril.  Vam encarregar els guions al Martí Sales, un poeta el qual admirem moltíssim i allà es va començar a fer el sofregit.  

També has editat una edició especial limitada. És important l’envoltori amb el que presentes la teva música? Per què?

Avui dia, cada cop és més important que el disc tingui una particularitat. En aquest cas, el fet que tingués tres parts ens va permetre lligar-ho molt al grafisme pensant que era una manera d’escoltar el disc que, de fet, es pot escoltar de dues maneres: la manera digital, on les cançons de les parts estan intercalades; o amb el format de l’edició especial on cada part va en un single. Per tant, si et poses aquell single estàs escoltant les tres cançons que es van “gravar” en un dia en un lloc i així consecutivament. 

Una experiència diferent. Avui dia sembla que el disc físic té menys importància i és una manera de donar-li un toc especial. 

Com definiries la música de El petit de Cal Eril?

Pop metafísic. I el pop metafísic és una cosa que, sense la nostra música, és això. 

El proper 12 de maig presentes “Δ” al Brunzit de Martorelles. N’has sentit a parlar?

Sí, diria que l’any passat vaig estar bastant al cas de qui tocava... M’interessen molt aquest tipus de festivals petits i emergents perquè són la mostra que la música encara està viva i que la gent que estima la música fa els festivals que els hi agradaria veure. I m’agrada pensar que aquest festival és així també. Els admiro i m’agrada molt tocar-hi perquè normalment et trobes amb aquesta passió per la música. Nosaltres hem crescut amb molts d’aquests petits festivals i ens hi sentim molt identificats.  

Comparteixes cartell amb Núria Graham, Jordi Lanuza, La Sra. Tomasa i Est Oest entre d’altres. Què li diries a algú que no sap encara si comprar l’entrada?

El cartell reflecteix un moment concret de la història de la música a Catalunya i penso que a la gent que li interessi descobrir grups és un lloc ideal perquè són concerts prou llargs però prou propers per gaudir de cadascun. No és un festival molt extens que no puguis assumir tot, sinó és un festival que pots arribar a gaudir i viure amb alegria. 

"Ara estic escoltant molt Chris Cohen, m'agrada molt"

Quines són les teves influències?

Són molt variades i es van movent... La vida m’influencia bastant. També m’influencien molt els grups que enregistro. Per exemple, ara que parlàvem de la Núria Graham... Quan estic fent de productor o enginyer de so, noto que tot el que estic gravant m’influencia molt després en la música que faig. 

Quina música t’agrada escoltar? 

També depèn del moment. No escolto molts discos a l’any però quan n’agafo un, l’escolto moltes vegades. Ara estic escoltant molt Chris Cohen, un artista que m’agrada molt.

Sabem que Cal Eril és el teatre de Guissona, el teu poble, però... per què El petit?

Ca l’Eril és un teatre però realment és una casa de poble i vosaltres, que sou de Martorelles i sou gent de poble, sabeu que als pobles et diuen pel nom de la casa. I jo era el petit de quatre germans de Ca l’Eril i feien servir aquest nom per situar de qui parlaven. Aleshores quan vaig començar no sabia, anava bastant perdut amb el tema dels noms i, inconscientment, vaig posar aquest nom a les carpetes on guardava les primeres cançons. I així es va quedar. Al cap dels anys, vam reobrir el teatre. Petitó, de principis de segle passat, i amb la família hi organitzem activitats culturals.  

Què saps de Martorelles?

Diria que no hi he estat mai però en tinc moltes ganes. Vindrem amb molta il·lusió i esperem que ens ho passem molt bé.